- Les conductes autolesives es poden donar tant en nois com en noies, sense patologies psiquiàtriques, i solen començar a partir dels 12 anys. Segons alguns estudis, prop d’un 15% dels adolescents s’han autolesionat alguna vegada.
- Els infants o joves que s’autolesionen, destaca Baltà, senten un mal psicològic tan gran que només troben consol auto infligint-se un mal físic.
El COMNOVA Famílies del passat dimarts va abordar les conductes autolesives, en infants i adolescents. La taula rodona que van compartir la psicòloga Susana Arias, membre de l’APPA, Mariona Baltà, referent de Benestar comunitari i la infermera Olga Musarro, van parlar del perquè es produeixen, de com poden influir, de quins efectes tenen i de com podem fer-hi front.
S’entén per autolesió l’acte d’algú quan intenta fer-se mal a ell mateix de manera deliberada. Poden ser rascades, cremades, cops, talls o fins i tot mossegades en una part del cos, sobretot l’avantbraç, les cuixes i la panxa. Darrere d’aquestes lesions, explica Mariona Baltà, hi ha una manca d’habilitats socials per resoldre els conflictes del dia a dia. Els infants o joves que s’autolesionen, destaca Baltà, senten un mal psicològic tan gran que només troben consol auto infligint-se un mal físic. Durant un breu període de temps, aquest mal físic els calma i els alleugereix la sobrecàrrega psicològica que pateixen, explica la psicòloga.
Aquestes autolesions, explica la psicòloga Susana Arias, responen a un mecanisme de defensa i poden suposar un alleugeriment temporal, però de seguida tornen a aparèixer sentiments negatius com la culpa, la frustració o la vergonya.
Les conductes autolesives es poden donar tant en nois com en noies, sense patologies psiquiàtriques, i solen començar a partir dels 12 anys. Segons alguns estudis, prop d’un 15% dels adolescents s’han autolesionat alguna vegada, però aquest percentatge, afirma Susana Arias, va en augment i cada vegada és més freqüent la cerca d’ajuda professional per part de les famílies. I és que mares i pares es poden sentir també desbordats davant un tema tan greu com que el teu fill o filla s’autolesioni.
Les autolesions no estan associades al suïcidi ni a les conductes autodestructives
Així i tot, la psicòloga ha volgut tranquil·litzar les famílies i ha diferenciat l’autolesió del suïcidi o pre suïcidi. Malgrat que és una conducta disfuncional o inadequada, no implica pensaments suïcides. Simplement diu, és la incapacitat del o la jove per gestionar de manera correcta les emocions.
En moltes ocasions aquestes lesions s’amaguen i, per tant, és possible que els pares triguin a adonar-se del problema que pateix el seu fill o filla. En alguns casos, són les infermeres d’urgències les que descobreixen aquestes lesions, bé quan han de fer una analítica, bé quan les lesions augmenten d’intensitat i és necessària la intervenció d’un professional sanitari.
La infermera Olga Musarro, va exposar, com en diverses ocasions ha detectat autolesions en fer una analítica de sang o quan ha hagut de fer una cura de ferides o fins i tot una sutura. En aquests casos, explica Musarro, cal tractar el tema amb molta discreció, sense jutjar i sense pressionar. Si durant la conversa es confirma que és una autolesió, intentem que aquesta persona faci un seguiment o es posi en mans d’un professional.
Davant les autolesions, les famílies han d’actuar amb calma i empatia, sense banalitzar el problema i sense jutjar
Davant una possible conducta autolesiva del nostre fill o filla, les professionals ens aconsellen actuar amb molta calma i empatia, sense banalitzar el problema i sense jutjar. L’entorn familiar és molt important per afrontar el dia a dia dels fills i filles. Cal, diu Mariona Baltà, parlar amb ells tant dels seus problemes com de les coses positives que hagin passat durant el dia. Hem d’aprendre i hem d’ensenyar als nostres fills que els problemes, els conflictes, les frustracions, formen part de la vida.
Com dèiem, darrere de les autolesions hi ha una dificultat per gestionar les emocions. Per això, afirma Baltà, cal fer un treball per tal que els nostres fills i filles les reconeguin i les aprenguin a gestionar per evitar la sobrecàrrega emocional que els condueix a l’autolesió.
Cal ser objectius, diu Mariona Baltà, perquè les conductes autolesives no es superen fàcilment. Els pares han de fer un acompanyament i facilitar, amb la gestió de les emocions, que els fills i filles aprenguin habilitats socials i deixin de sentir la necessitat de fer-se mal.
D’altra banda, les professionals aconsellen no convertir l’autolesió en un tabú i evitar l’estigma dels infants i adolescents que autolesionen. Per això és important involucrar-los en el seu entorn social i cercar l’ajuda dels professionals que ens puguin ajudar, des dels educadors de l’escola, als psicopedagogs o psicòlegs.
